Entrevista a Jordi Pinto - per Judit Pellicer - RAC1
Casa Parramon
Aquest artesà de la fabricació d'instruments, tercera generació a Casa Parramon, està convençut que l'ofici no desapareixerà: "Ara hi ha més formació reglada i amb una orientació moderna"
03/03/2026 07:00
Actualitzat:03/03/2026 07:00
"Cada matí que entro per la porta soc com un nen en una botiga de joguines. És una passió per mi", explica en Jordi Pinto, la tercera generació de la seva família que es dedica a l’ofici de lutier. A més, com el seu avi i el seu pare abans que ell, ho fa sota el paraigua de la Casa Parramon, una empresa fundada l’any 1897. Situats al cor de Barcelona, concretament al carrer de Carme 8, des de fa dècades s’entreguen a l’artesania d’un ofici que es resisteix a desaparèixer en un món canviant.
Pinto assenyala que malgrat que alguns hàbits de consum han canviat i la professió té reptes futurs, el seu no és un ofici que es trobi en risc de quedar-se en el passat o ser substitut per la tecnologia. "Aquest ofici no es perd. Realment, als setanta i els vuitanta érem quatre gats i alguns fins i tot ho feien que perquè els agradava, sense formació acadèmica. Ara, hi ha més formació reglada i amb una orientació moderna".
Ell es reconeix com un enamorat de l'ofici. Tot i ser la tercera generació al capdavant del negoci, no s’ha sentit mai pressionat per agafar el relleu. "Sempre poso el mateix exemple. El meu germà i jo hem tingut les mateixes oportunitats d’entrar en aquest món, però a ell no li interessa i a mi em fascina. Des dels 14 anys ja treia el cap pel taller", explica.
En Pinto destaca que és una professió complexa que ofereix molts camins: "La feina de lutier es divideix en moltes especialitats, de la mateixa manera que hi ha metges de família i altres que s’especialitzen en investigació. Pots ser un lutier que construeix o que restaura, jo m’enfoco en l’estudi d’instruments catalans i espanyols històrics".
Més d’un segle al peu del canó
La història d’aquesta empresa centenària comença molts anys abans que en Jordi Pinto comencés a fer les seves incursions adolescents al taller. De fet, la companyia ni tan sols va començar al si de la família que fa dècades la regenta. El fundador és el senyor Ramon Parramon i Castany. Era violoncel·lista i estava estudiant quan un dels professors li va dir: "Tu que tens certa traça, per què no fas alguna reparació?". El que va començar com una activitat esporàdica es va consolidar amb l'obertura de la Casa Parramon l’any 1897.
"Des del principi s’ha especialitzat en els instruments de corda fregada, és a dir, violins o violoncels”, especifica Jordi Pinto, que matisa: "Malgrat això, hi ha hagut èpoques en què també hi havia pianos, instruments de vent i un munt de coses". Aquests períodes de més varietat coincideixen amb moments difícils pel taller i la societat catalana. "Els anys trenta van ser els més durs. A la guerra i la postguerra, la gent no tenia ni per les necessitats bàsiques i no estaven per la música. Fins i tot era complicat aconseguir fusta bona de França, els instruments d’aquella època els fèiem amb fusta d'aquí, de menys qualitat".
Aquells anys difícils van marcar la primera generació de lutiers de la família Pinto. "L’avi Àngel va ser durant molt de temps la mà dreta del senyor Parramon. Quan es va retirar, entre finals dels cinquanta i principis del seixanta, ell va agafar el relleu". Si els anys de la postguerra i la dictadura van marcar la primera generació, la segona va respirar alleugerida amb l’arribada de la democràcia.
"La segona generació, la del tiet Ramon i el meu pare, en Josep Maria, va viure el moment en què la Generalitat va començar a promoure la creació d’auditoris, escoles de música i tota mena d’espais que van suposar un boom per la música", recorda. Aquest auge es va concentrar durant els primers anys de la dècada dels vuitanta.
Un ofici que perviu
Ara és en Jordi qui porta les regnes del negoci familiar. Ell també s’ha topat amb reptes majúsculs com la crisi de principis de segle i la pandèmia. "El 2008 i el 2020 són dos moments que han canviat l’actitud de la gent a l’hora de comprar. Sobretot des del covid, moltes persones s’han bolcat a les compres en línia", afirma. Un tipus de compra que, pel que fa als instruments, Pinto creu que està abocat al fracàs.
"La gent ve a preguntar pel preu dels instruments i et miren amb cara estranya. Nosaltres no només venem l'instrument, sinó que oferim una sèrie de serveis, com adaptar-lo a cadascú. Però, esclar, molts només veuen que a internet poden trobar l’instrument per la meitat de diners", lamenta Pinto. I assenyala que comprar un instrument sense provar-lo abans pot ser contraproduent.
Entre els reptes de la professió, a més dels canvis de costums a l’hora de consumir, el lutier assenyala l'impacte en els últims anys de les cases de subhastes. "La gent acaba comprant allà perquè està convençuda que trobarà gangues, però no tenen especialistes que s’asseguren del bon estat dels instruments com fem nosaltres", assegura. I conclou: "Abans la gent es fiava més dels que deien professors i professionals, ara la gent seu al sofà i prem només un botó per comprar un instrument".
Malgrat alguns inconvenients que es troben els lutiers avui dia, Pinto destaca que és un bon moment per a la professió. "El meu és un cas molt tradicional, vaig entrar d’aprenent al taller i endavant. Però cada cop hi ha més escoles que afavoreixen que gent aliena a l'ofici hi entri", afirma. A més de la democratització de l’accés a l’ofici, la seva resistència a l'automatització els assegura un futur. "La feina manual de construir i restaurar és la mateixa que fa 200 anys, l’única diferència és que certes eines i màquines s’han optimitzat", assegura Pinto.
Pel que fa al futur de la Casa Parramon, el lutier no amaga que li faria il·lusió que algun dels seus fills prengués el relleu, però subratlla: "No és una cosa que els vulgui imposar. De totes maneres, som realistes i pensem en el dia a dia. Estant el món com està, això és el millor que podem fer".